Ressenya: El cel segons Google

Cel de Noto

La frustració de la Naïma de no poder tornar enrere i no poder canviar certes coses que li han succeït i que ella mateixa ha fet que succeïren és el teló de fons d’aquesta breu novel·la. El cel de Noto, a Siracusa, mirat des del Street View de Google és només un rastre llunyà de la idealització que la Naïma ha fet al llarg dels anys d’un temps que ha anat endolcint a força d’injectar sucre a la memòria i que conserva per no deslligar-se definitivament de la difícil relació amb l’Èric. La memòria és en l’obra de Marta Carincero un esborrany constant de gargots punyents on els personatges entren i surten per mirar de trobar explicacions a les seves misèries quotidianes. L’autora farà evolucionar els personatges de manera que aprendran a gestionar la memòria per poder sobreviure a ells mateixos:

Amb els anys, certes veritats que no haguessis acceptat sota tortura passen a integrar el catàleg d’històries que ja pots sentir explicar.

 

Aquesta novel·la gira sobre dos eixos narratius diferents però molt semblants. El primer, i segons trobe el principal per la seva carrega discursiva i reflexiva, és la història de la Naïma, una dona jove, carregada d’una nena a qui va voler adoptar ella sola i que ara ha de tornar a Barcelona per a assistir a les últimes alenades d’un pare del qual s’havia separat en la infantesa. Allà haurà de sacsejar de nou la memòria i enfrontar-se als prejudicis i a les pors que havien fet odiar son pare. Més encara, la veritat del pare farà trontollar la seva identitat i la construcció familiar que havia anat idealitzant amb la mare i l’àvia.

Per una altra banda, Carnicero escriu el fatal clímax de la relació dels pares de la Naïma en l’època actual, el Marcel i la Júlia. Es tracta d’un aspre retrat d’una parella de modernets del barri de Gràcia, tots dos intel·lectualoides, que busquen en l’adopció l’al·licient que han perdut amb els anys. Però allò que havia de convertir-se en l’esclavó definitiu cap a la felicitat, es tornarà la llosa mortal de la relació. L’adopció esdevé en la novel·la un espai de cavil·lació a partir de les experiències de la Júila i la Naïma en tant que mares i de la Naïma en tant que filla.

Un fill no pot estar pendent d’estimar algú que s’estima abans a ell mateix i s’empara en les pròpies mancances per excusar absències injustificables.
Crec que és per respecte que la mare ha omès sempre aquesta part de la història: no pots explicar a un fill que no has parit que t’hauria agradat sentir-lo a dintre perquè corres el perill que no t’entengui, que pensi que menystens el lligam que us uneix en favor d’un vincle que suposes més íntim.

 

Tot esclatarà quan els somnis del Marcel i la Júlia es veuen afectats per la gestió de les coses d’anar per casa i el Marcel troba aixopluc en una apassionada relació amb una mestra del centre on treballa. La Júlia entrarà en una espiral de desconfiança creixent incapaç de controlar. La fidelitat i la concepció de les relacions modernes és en aquesta novel·la unes constants fonts de discussió i aprofundiment. L’autora palesa de forma genial i subtil una realitat crua i humanitzadora de les relacions que han bastit el seu futur a base de demanar-li massa coses a la vida. El Marcel i la Júlia s’erigeixen com dos paradigmes de les contradiccions humanes a partir de les quals s’arriba a empatitzar tot i els pecats fatals que cometran tots dos.

Un altre eix temàtic sobre el que reflexiona l’autora és el del temor a la veritat. La recerca de la veritat és en els personatges un vici inabastable que els conduiran a la quasi autodestrucció. Tot i les sospites, a pesar dels presagis i de l’horror que els pot causar arribar fins al fons de la qüestió, tant la Naïma com la Júlia travessen un aspre desert de dubtes i malastrugança per albirar l’evidència.

La veritat, va descobrir, no alleuja la situació ni la fa més digerible, només l’evidencia i t’obliga a mirar-la a la cara; s’instal·la al sofà com un parent incòmode i et força a reescriure totes les rutines.

 

La novel·la està escrita amb un llenguatge literari àgil i magníficament construït. No hi ha la necessitat en cap moment de retornar a l’inici del paràgraf per reprendre el fil, i això és d’agrair. Més encara, Marta Carnicero acoloreix el seu estil lleuger amb petits fragments de gran bellesa i d’una elaboració d’orfebreria. Les comparacions i les metàfores se succeeixen, sobretot en la veu de la Naïma que és quan l’autora deixa anar més el flux de consciència.

Camines a poc a poc, com arrossegant un vel de núvia trista
Amb una certa pràctica vaig aprendre a veure-les venir com un cel encapotat que s’acosta de lluny

 

I al costat d’aquestes pinzellades encara trobem sentències d’un nivell que s’acosta a l’aforisme per la carrega assertiva i punyent de les seves declamacions:

Si Pavlov s’hagués topat amb mi hauria arraconat tots els seus gossos, n’estic convençuda: la ment humana sembla més propesnsa a les absurditats que la de cap altre animal; si és així, segur que és molt més divertida d’estudiar.
De vegades les tortures més simples són les més cruels.
Sovint ens estimem, i fins i tot ens permetem de fer-nos mal, com si tinguéssim carta blanca per rectificar, tot el temps del món per aspirar a la felicitat i cap pressa per aconseguir-la, mentre arribi.

 

El tractament dels temes, el bastiment de la història, els personatges, el llenguatge i alguns suggeriments culinaris, musicals i literaris implícits fan d’El cel segons Goolge una declaració d’intencions molt seriosa i un estil personalíssim que esperem trobar en les properes entregues.

Felicitats, Marta!

Anuncis

Lectures, obligatòries?

640_1424875347llibres

En  tots els departaments de llengües de tots els instituts sempre arriba el moment que toca discutir sobre com s’ha d’enfoncar la lectura perquè els joves no acaben avorrint les lectures i perquè en puguen gaudir. Fins i tot, els instituts ja compten amb el que anomenen Pla d’impuls a la lectura (PIL) o Pla lector, un conjunt d’estratègies i metodologies que busquen potenciar la lectura en els alumnes. És a dir, la cosa preocupa.

A mi m’agradaria parlar d’alguns temes que trobe importants a l’hora d’encarar aquesta qüestió. En primer lloc, i encara que semble obvi, el professorat ha de saber llegir. Això què vol dir? Vol dir que ha de saber encaminar els joves lectors en unes lectures que els engresquen, però també vol dir ensenyar a llegir de veritat, en veu alta, perquè la lectura no només siga una trama argumental, sinó un plaer per a les oïdes gràcies a la bellesa de les llengües. Per a això, és important triar unes bones lectures per a ser llegides a l’aula conjuntament. Tot i que són ells els que han de llegir, recomane que siga el professor qui comence la lectura diària perquè els alumnes troben una pauta: el to, el volum, el punt de vista, etc. Després, cadascú li dóna el seu color personal. A llegir també s’aprén escoltant, i qui millor que el professor per a fer de model lector?

Les lectures que els departaments recomanen (o en el pitjor dels casos, obliguen) de vegades no s’ajusten als interessos dels alumnes. Crec que les lectures que cada any es proposen han de seleccionar-se en funció de cada grup d’alumnes i tenint en compte aspectes com l’actualitat dels temes que es tracten (això no vol dir que haja de ser actual), la proximitat de la realitat social a la qual pertanyen els alumnes, els continguts que es puguen treballar en altres matèries, la possibilitat de generar treballs interdisciplinars sobre alguna efemèride, etc. Aquestes lectures, al meu parer, s’haurien de posar en un llistat de forma que l’alumnat puga remenar i triar en cada trimestre quina obra vol llegir. A més, sempre s’ha d’estar a temps a rebutjar una lectura que no es gaudeix i anar a per aquella que de veritat arribe a l’ànima de l’alumne. I per descomptat, no ens hauríem d’oblidar d’inserir en aquests llistats els clàssics; no trobarem cap altra garantia millor que un bon clàssic.

Dintre d’aquest llistat d’obres seleccionades segons uns criteris encara hauríem de contemplar la necessitat d’obrir el catàleg a gèneres textuals diferents. Quasi sempre ens oblidem de la poesia i del teatre i es tendeix a limitar-se a la novel·la. Error! Si no animem els alumnes a gaudir d’aquests gèneres estem condemnant-los a perdre’s molts plaers que més tard podran gaudir als teatres, per exemple.

Hi ha una altra cosa important a l’hora d’encarar aquests maldecaps: l’avaluació. Tota la programació de l’assignatura sembla que vaja encaminada a avaluar l’aprenentatge dels continguts, però com s’avalua una lectura? Abans de tot, s’ha de fer una distinció entre detectar que s’ha llegit una obra i avaluar l’experiència lectora. Són coses molt diferents. Però totes dues es poden fer de moltes maneres sense la necessitat de recórrer als exàmens o als tests. De fet, crec que fins i tot es pot fer alhora.

Per a treballar les lectures de forma periòdica a l’aula no cal fer-ho d’una mateixa obra. Es pot preparar una sessió per a parlar sobre el punt de vista de l’obra pel que fa als tòpics literaris universals. Per exemple, es pot plantejar una primera part de la sessió per a preparar un text sobre com en les obres que llegeixen els alumnes es concep la relació amorosa entre els protagonistes. Quin és el paper de la dona?

Tot seguit, es posa en comú en petits grups d’alumnes que estan llegint obres diferents i es genera una tertúlia literària al voltant de cada obra. La sessió ha aprofitat per a reflexionar sobre l’obra que estan llegint des de moltes perspectives i s’ha treballat l’expressió escrita i oral. El text pot aprofitar per a treballar l’expressió escrita i alguns continguts gramaticals del programa. El debat pot aprofitar per a treballar l’expressió oral mitjançant rúbriques coavaluatives.

A banda d’aquesta petita proposta, les lectures poden donar peu a treballs col·laboratius més pretensiosos, com els ja famosos Booktrailers, curts, les entrevistes fictícies als seus autors, la representació teatral d’un fragment o altres projectes de caire interdisciplinar.

Al remat, com que llegir és un acte llibertari de l’individu, no entaforem la lectura en unes propostes limitades. Fem de l’aula una biblioteca on l’alumne tinga la llibertat de llegir el que desitge. Segur que així l’experiència lectora serà més rica i animarà els alumnes a continuar treballant l’obra des d’altres vessants. Ho agrairan.

Dibuixar la sintaxi

man woman hands holding broken heart

Sempre m’he trobat amb la dificultat de fer entendre als alumnes què és això d’un complement verbal. N’hi ha molts i moltes vegades es perden amb la nomeclatura dels lingüístics. És normal, ni se’ls explica què són ni per què són.

A mi m’ha anat molt bé un experiment que em van proposar els amics Anna i Andreu. Es tracta de demanar als alumnes que en un full en blanc dibuixen uns quants verbs: Comprar, Trencar, Dormir, Pensar.

Després d’uns segons mirant-se les cares uns als altres, agafen el llapis i comencen l’operació. En uns minuts el resultat els sorpén. Algun voluntari surt a la pissarra i explica el seu dibuix: Algú compra alguna cosa (a algú) (en algun lloc); algú trenca alguna cosa amb algun instrument; algú dorm; algú pensa en algú. Després dels dibuixos els explique que els elements dibuixats són la xarxa argumental del verb, és a dir, els arguments. Aquells elements que són prescindibles són els adjunts, o com ho coneixen tradicionalment, complements circumstancials.

Aquesta activitat la tornem a repetir després de la correcció d’un exercici d’expressió escrita. Porte a classe alguns textos on hi ha oracions amb pleonasmes o algunes en què manquen arguments perquè l’oració tinga sentit. Aleshores, els torne a demanar que dibuixen el verb subratllat i prenguen decisions.

Va molt bé perquè aprenen a centrar-se en el verb com a nucli sintàctic de l’oració i del text a partir del qual s’organitza tota la informació. El significat del verb proporciona la xarxa argumental necessària.

També és molt útil per a encetar debats sobre la diversitat semàntica d’algun verb, com el verb trencar. Alguns van dibuixar el típic ninot trencant un objecte; però d’altres van dibuixar un ninotet amb el cor trencat. Fantàstica oportunitat per a parlar, de nou, del prototipus i de com tot es relativitza al significat del verb.

La teoria del prototipus. Etiquetes?

664px-honeycrisp-apple

Quan a 4t d’ESO s’intenta parlar de sintaxi, cal fer un exercici extra per a esborrar totes les idees preconcebudes que s’han anat fent al llarg de l’ESO. Idees que s’han hanat formant per una concepció de la gramàtica ancorada en la teoria i molt poc enfocada en la realització natural de la llengua. Ja ho haureu escoltat moltes vegades, la sintaxi a l’ESO és una pèrdua de temps! La sintaxi no serveix per a res!

Per exemple, quan un alumne té davant el mot “demà” de seguida l’associa a l’etiqueta CCT (Complement Circumstancial de Temps). De la mateixa manera, quan es troba amb “verd” fa la mateixa operació: CC de mode. Al llarg de l’ESO ha passat moltes hores etiquetant elements i encabint-los en caixonets que no acaben d’entendre. En un altra entrada parlarem dels complements circumstancials i els adjunts.

Així, en una oració com Van estar parlant de tu, es tendeix a identificar la persona lèxica tu amb el subjecte, perquè des de petits han escoltat que el subjecte és la persona de l’oració. Però ja sabem que no és ben bé així. La riquesa de la llengua la fa complexa i extraordinària. L’objectiu no és etiquetar ni encaixonar-la, sinó conèixer com es construeix i entendre que la disposició dels elements té a veure amb el significat.

Per a dismitificar aquelles concepcions estanques, m’ha agradat enguany portar a classe un text ben conegut. Kant i l’ornitorinc, d’Umberto Eco, on  es pregunta què hagués fet Marco Polo si en comptes d’un rinoceront hagués vist un ornitorinc. Com l’hauria classificat? La teoria del prototipus ens aprofita per classificar la realitat a partir dels trets identificatius del prototipus. Així, quan es demana que dibuixen una fruita, la gran majoria acaben dibuixant una poma, quan es demana que escriguen un un subjecte, tots acaben per escriure un ésser animat davant del verb i dels complements. Què passa quan es troben en oracións com aquesta: La convenció determinarà els punts de vista dels delegats; Ens trucava sense parar.

Kant i l'Ornitorinc

https://www.scribd.com/embeds/317423968/content?start_page=1&view_mode=scroll&show_recommendations=true&show_upsell=true
El text va molt bé per a començar a parlar de la sintaxi com quelcom relatiu i pràctic que té a veure amb el significat del text i no tant amb un esquema arbori. A partir d’aquesta classe i d’algun debat acarnissat, tot és més senzill. Això sí, proposar un canvi de mentalitat sempre és difícil i no sempre és benvingut per tothom. Al capdavall, fer safatetes és tan fàcil!

Treballar els neologismes

Els llibres de text acostumen a tractar els neologismes com un aspecte teòric de la llengua que s’ha d’estudiar a partir de les definicions arquetípiques. S’ho ventilen donant alguns exemples, i lliçó feta. Però s’obliden que l’exclusiva dels neologismes no la tenen els teòrics, sinó que cadascú de nosaltres hem fet alguna vegada a la vida de neòleg. Per això, aquest tema s’ha de portar al vessant pràctic i oferir una visió real de les problemàtiques i les controvèrsies que es generen al voltant dels serveis de terminologia, com en el cas del Termcat, a l’hora d’incorporar i generar mots al nostre vocabulari.

La meua proposta arrenca amb el visionat del vídeo amb què el TERMCAT explica les seves funcions. Després, es genera una petita roda de preguntes al voltant del que s’ha vist i es construeix una definició pròpia del que podria ser un servei de terminologia.

A continuació és interessant preguntar per què és important aquest servei, i fins i tot, si és útil. Aquest debat és molt fructífer perquè normalment és el primer cop que l’alumnat es planteja aquest tema. Per exemple, se’ls proposa que discutisquen sobre l’avinentesa d’adaptar o adoptar mots anglesos hardware, running o selfie. És bo saber què en pensen.

Finalment, es passen les activitats que trobareu penjades. Són activitats que pretenen posar l’alumnat en el paper del terminòleg i fer que s’adonen de la complexitat que té sovint aquest treball. Segur que després d’aquestes activitats i de dues sessions parlant del tema no caldrà fer-los obrir el llibre de text per a estudiar la lliçó.

Fresc literari

literatura fresc

Feu clic a la imatge per visualitzar el Prezi

 

Us presente un nou projecte didàctic que tot just hem començat a l’institut. És una mena de treball final d’un curset sobre l’us dels dispositius mòbils a l’aula que vaig fer fa poc. El resultat final és la consecució d’una creació plàstica que done compte, mitjançant la tecnologia de la realitat augmentada, de l’experiència lectora d’una obra literària.

En aquest cas concret, l’obra literària és El pont dels jueus, de Marti Gironell. Tot i que aquesta obra no és una fita literària ni un bon referent del que hauria de ser la bona literatura, es tracta de la literatura “obligatòria” que en aquest moment tenen al programa de l’assignatura -parlaré en algun moment sobre les lectures obligatòries. Per descomptat, es pot triar (i és desitjable) triar una altra obra. De fet, aquest treball es pot fer a partir de l’experiència viscuda al teatre, al cinema o al circ. Cadascú que trie.

Els punts positius són la capacitat interdisciplinar del projecte, l’atenció a les intel·ligències múltiples, l’organització per tasques del projecte, l’avaluació mitjançant rúbriques coavaluatives i autoavaluatives i la possibilitat de compartir el resultat final no només amb la comunitat educativa del centre, sinó fora de l’àmbit acadèmic.

Espere que l’aprofiteu i que l’esmeneu tan com vulgueu.

El bibliotecari de Biar

 

Nokeep-calm-and-ask-a-librarian-61 recorde la biblioteca sense Ricardo, i ara que ho pense, diria fins i tot que formava part dels murs, els patis i les xicotetes finestres del Convent. Des de ben menuts acostumàvem a anar a la Biblioteca Municipal a fer deures, un sa costum que els xiquets no sé si encara sovintegen. Primer, a les taules octogonals de la sala infantil on ens deixava treballar en grup: li ratllàvem les taules, les omplíem de pegament, remenàvem llibres dels xiquets més majors i, com érem, el més atrevit encara agafava d’amagat l’atles d’educació sexual per descobrir les formes i les corbes del cos femení.

Anys més tard, quan a alguns de nosaltres ens havia canviat la veu per sempre, séiem als taulons de la sala principal, on molts anys enrere, quan només teníem quatre o cinc anys, havíem fet classe abans que hi hagués biblioteca. Mentre els grans del poble llegien el diari, nosaltres féiem deures, o millor dit, un feia els deures i ens anàvem passant les llibretes per copiar-nos els resultats tot modificant alguns detalls per no ser descoberts. Mentrestant, Ricardo ja s’havia alçat de la cadira una dotzena de voltes per dir-nos que callàrem i segur que a eixes altures de la vesprada ja havia expulsat algun impertinent que s’havia atrevit a tirar-se un pet d’aquells que retronen.  Ricardo rebufava cada vesprada que ens veia creuar la porta, però es resignava perquè, per desgràcia, la biblioteca a Biar mai ha estat un lloc de peregrinació erudita, i sabia que tot i que érem un gra al cul, érem els inquilins més fidels que podia trobar al poble.

Més fadrí, ja a la universitat, anava a la biblioteca del poble només perquè ja havia avorrit el meu lloc d’estudi habitual. Entre apunts i treballs, sempre tenia mitja hora per a llegir El Temps. La setmana que no el trobava Ricardo s’encollia de muscles i em deia que havia de donar gràcies perquè era quasi l’únic que el llegia. Ricardo era un villenero consumat, culte i respectuós amb la llengua i la cultura dels valencians, igual que un professor de literatura castellana que vam tindre a primer de batxillerat i que va resultar que eren cul i merda. Amb ell vaig gaudir de Góngora i vaig aprendre allò de les figures retòriques.  Un any me’ls vaig trobar tots dos fent-se copes al poble perquè eren festes, em van pagar un combinat i vam parlar de quasi tot i més endavant vaig pensar que aquella conversa entre un bibliotecari i un literat havia de ser semblant al que anys més tard faríem els companys de filologia quan eixíem a sopar: reféiem el Tirant i escrivíem emails a l’estil corellià.

Els últims anys abans que jo deixara el poble havíem assolit una bona relació de complicitat. Després de fer les meues coses a la biblioteca conversàvem de la seua situació de bibliotecari amb les mans lligades. No hi havia diners per a llibres, i molt menys si eren escrits en valencià, es queixava Ricardo. A voltes em donava algun exemplar que tenia repetit perquè deia que al magatzem de dalt (un habitacle fosc ple de caixes amuntegades polsoses) es morien del fàstic i a la sala ja no cabia res més. Patia per la biblioteca i per la deixadesa dels polítics, de com havien deixat anar aquell espai que s’havia convertit en un cíber o una sala de diaris gratuïts. Tenia idees i projectes, només li calia algú al darrere perquè li esbufegara un bri d’il·lusió. Imagine que la malaltia va acabar amb tot això.

Segurament a Ricardo no li concediran un carrer o una glorieta, com la tenen fatxes i militars a qui ell tan detestava, però segur que com jo, molts biaruts el recordarem com a un d’aquells que més va lluitar per la decència cultural a Biar, i això, en este poble de mires estretes, és tan heroic com caure a la trinxera en una guerra injusta.  No tinc cap dubte que el millor homenatge que li podem retre és tornar a la biblioteca i llegir, encara que siga El Temps.